SÓC UN PECADOR: ESTIC FINS AL MONYO DEL FUTBOL!

Adeu Futbol

M’ho he pensat molt abans de penjar el Post d’avui, doncs el que escric es com fer un pecat capital segons els dictats d’una immensa majoria de fidels a una de les religions més implacables d’avui en dia, practicada per les masses de tota la geografia de la nostra societat i avalada per tots els intel·lectuals, polítics, periodistes, tertulians i ben pensants en general… avui em condemno al més absolut dels ostracismes per haver-me atrevit a opinar malament d’una de les grans "veritats absolutes" inqüestionables dels nostres temps: El puto futbol!

Aquest cap de setmana he estat fent una ruta de dos dies en Bicicleta de Muntanya pel Monsant i les muntanyes de Prades.  Ahir a la tarda varem arribar al bar d’un hostal on havíem de dormir, situat en un poblet del qual no diré el nom per no ferir sentiments, exactament a mig partit del Barça-Madrid.  El Bar estava a tope de gent mirant el matx, en plena eufòria i cridòria.

Jo no sóc gens aficionat al futbol perquè per un costat no és un esport que m’agradi massa de veure comparat amb molts d’altres, i per altre perquè em posa especialment nerviós observar la passió desmesurada que l’envolta.  Va ser per a mi un xoc entrar-hi, tot venint de passar el dia a la muntanya i trobar-me en un lloc on tothom estava cridant, dient tonteries de tota mena i, gairebé de forma constant, deixant anar paraulotes o insults contra l’àrbitre, jugadors o l’entrenador de l’equip contrari. 

Em va fer recordar la darrera vegada que vaig estar al Camp Nou (i tercera en total a la meva vida), en què em van convidar, precisament, a veure un Barça-R.Madrid, i vaig marxar fastiguejat a la mitja part perquè no estava disposat a aguantar més tanta energia negativa…  Milers de persones que no controlaven els mínims paràmetres bàsics de l’educació general i d’esportivitat.  Gent de totes les edats, professions i condicions socials, cridant sense més motiu que voler formar part d’una tribu de ‘Hooligans’ que es feien voluntàriament súbdits d’uns símbols i reietons determinats.   Podria arribar a entendre que una decisió suposadament equivocada d’un àrbitre desencadenés una reacció en calent, però se’m fa difícil d’encaixar que la massa insulti a jugadors de l’equip contrari sense haver ni tant sols jugat, només per sortir al camp a punt d’iniciar el partit… i així moltes altres actituds semblants.

Evidentment ho respecto, i puc entendre que hi hagi gent que necessiti aquesta mena de cosa per esbravar-se, per reforçar la seva identitat, per tenir coses de les que parlar o fer bromes amb els demés, o per viure passions protagonitzades per altres persones i totalment alienes a accions viscudes per ells mateixos. 

Ho puc respectar i ho puc entendre fins i tot; però no deixa de preocupar-me que això tingui tanta importància a la vida de tants milers o milions de persones.  I evidentment, no m’hi sento gens identificat a nivell personal.

I al xoc provocat per la sensació sobtada en aquell bar, s’hi va afegir un comentari molt potent que em va fer un company del grup de bicicleta.  Estàvem comentant aquest concepte del domini mental que té el futbol sobre una gran massa de gent, i en un moment donat, li qüestiono al meu amic si això pot millorar o anar-se canviant d’alguna manera; i ell em va contestar rotundament:  "Això no es canvia, això s’utilitza"… i va aclarir:  "Jo sóc metge i vaig fent la meva com puc, però la gent amb poder de veritat, sap que aquestes coses convenen molt, doncs la gent es deixa portar per aquestes passions fàcils de controlar, i això i moltes altres debilitats de la ciutadania constitueixen la seva matèria primera per poder-la utilitzar i així arribar o mantenir-se en el poder i aprofitar-se’n al màxim".

Per això, si aquesta passió massiva pel futbol és un fet inapel·lable del qual se’n pot formar part o no, i estar-hi d’acord o no, m’arribo a preguntar si, més enllà del futbol, altres realitats inapel·lables poden estar relacionades amb ell, per tenir també els seus orígens a les actituds de la gent:

– La lliga espanyola és la millor del món, però tenim la majoria de clubs en fallida tècnica, i haurien de tancar si se’ls hi apliqués la llei, tal com es fa amb totes les persones i empreses normals.  Quina vergonya!

– La millor i més cara lliga del món és la d’un país amb un atur general i, sobretot amb un atur juvenil absolutament desorbitat. Quina vergonya!

– La gent critica molt que un empresari cobri o guany molts diners, encara que ho hagi fet de forma totalment ètica i legal, i doni feina a un munt de gent; però encaixa perfectament que es paguin fortunes increïbles a un jugador per donar cops de peus a una pilota, i a més, es paguin amb crèdits o operacions de finançament o de negociació més que dubtoses. Quina pena!

– A la gent li importa un rave que els patrocinadors dels equips que tant estimen, siguin empreses d’apostes, de països de monarquies medievals on la majoria de "valors" de la nostra societat estan prohibits, o de qualsevol altre mena…  Quina hipocresia!

– També coincideix amb una realitat en la que sembla que els nens tots volen ser famosos o futbolistes de petits, i evolucionen cap a voler ser funcionaris quan estan més a prop de la realitat del món laboral. Que trist per un país que vol tenir futur!

– I moltes altres realitats relacionades entre ciutadania i símbols o patriotismes esportius gestionats amb desmesura….

Al final, suposo que als qui manen (als clubs de futbol, a la política o al poder en general) estan encantats amb que la gent es pugui esbravar mirant un partit de futbol, llegint sobre futbol, escoltant informació sobre futbol i empassant-se futbol com si es tractés d’un dogma de fe, doncs així tot anirà encarrilat dins d’una normalitat que a ells els hi convé molt.

Jo tampoc canviaré pas el món, i no tinc cap esperança de que la gent es desenganxi d’aquest altíssim nivell de dependència d’un esport que la majoria ni practica, com a forma de tenir una afició o passió, en comptes de tenir passions i aficions molt més productives per la salut, el propi desenvolupament i l’obertura mental en general. Però com a mínim, evitaré que m’enganxi aquesta religió absolutista dels nostres temps, i en el proper Barça-Madrid, o el proper partit important de Champions, Eurocopa o Mundial, jo estaré practicant algun esport o gaudint d’alguna activitat on jo sigui el protagonista directe. No m’ha agradat mai massa viure la pel·lícula de la meva vida com un espectador, i prefereixo ser-ne l’actor i/o el guionista.

Visca el futbol si li va bé a molta gent… però que visqui tant lluny de mi com sigui possible!

 

By |2013-10-28T00:00:00+00:0028 d'octubre de 2013|General|Comentaris tancats a SÓC UN PECADOR: ESTIC FINS AL MONYO DEL FUTBOL!
Momentos únicos

ACTUALIDAD Y NEWS