LA VIDA NO ÉS UNA MARATÓ… ÉS UNA AVENTURA

Marató Atenes

Córrer una marató, una triatló, un Iron Man, una cursa de muntanya o alguna d’aquestes variants tant populars (que a mi m’apassionen i formen part de la meva base esportiva, que consti) és una gran activitat, una forma de gaudir de l’entorn, d’aprendre a superar-se, de millorar i cuidar-se físicament, i de tenir una afició o passió potent; però em sap greu dir que això està xupat, és molt fàcil, i no té, ni de lluny, tant mèrit com sovint li atribuïm.

Fins i tot li concedim la condició de categoria d’activitats molt útils per la vida en general, i si bé és cert que aporten moltes coses bones, penso que estan molt distants del què de veritat importa com a lliçó de vida, i fins i tot poden arribar a confondre.

¿Què es necessita per poder córrer una Marató (o disciplines afins)?: Bàsicament esforç, perseverança, disciplina i saber patir.  Tots ells factors molt importants a la vida, però força fàcils d’aplicar, doncs només depenen d’un mateix.

A partir d’allà, per uns poquets euros a l’abast de gairebé tothom, un s’ho troba tot organitzat, amb la ruta marcada, aigües a cada control, metges per si passa alguna cosa, i molta gent animant i tractant-nos com uns veritables herois (pel simple fet de córrer).  I si es falla per algun motiu, el cost d’oportunitat és pràcticament nul, doncs només depèn de nosaltres el connectar-nos a internet i veure a quina altre cursa ens volem donar el següent intent, doncs n’hi ha un pilot de maratons o altres proves cada cap de setmana per tota la geografia.  I no patiu, que si us feu mal en un turmell, per exemple, sempre podeu desplaçar-vos al carrer del costat, i agafar un taxi que us portarà a casa o a l’hotel si no esteu a la vostra ciutat.

¿És això la vida?  Una cosa organitzada, plena de coixins per si caus, amb tot marcat, amb segones oportunitats i sense cap tipus de risc?

Em sembla que la vida professional, personal o emprenedora en qualsevol vessant, es podria comparar més a una aventura.

En qualsevol aventura una mica ambiciosa, l’esforç, la perseverança, la disciplina i el saber patir és un mínim indispensable.  Que a ningú se li acudeixi d’emprendre qualsevol expedició sense haver preparat al màxim el què depèn d’ell, o sigui, les seves capacitats.  Però a partir d’allà, cadascú és responsable de triar el rumb (no hi ha fletxes); s’ha de procurar els seus propis avituallaments; els ànims i la motivació li han de venir del seu propi convenciment i la força interior, perquè no trobarà massa gent que l’animi pel camí; i ha de saber que una vegada en marxa, el cost d’oportunitat és elevat, tant pel què ha sacrificat i deixat de fer, com perquè li costarà molt tornar a tenir una oportunitat com aquella.  Ah!… per cert, i si es fa mal a un peu, per molt que busqui, no trobarà un taxi que el porti a casa, doncs aquí hi ha sempre un risc que s’ha de saber gestionar.

La societat sembla entossudida en educar persones enfocades a fer maratons… fent-los-hi creure que si ells treballen molt, s’esforcen molt, estudien molt, i fan els deures de bon ciutadà, llavors ja es trobaran un circuit ple de senyals de direcció, seguretats, alternatives i bon acompanyament.  Això seria ideal (encara que molt avorrit, pensant-ho bé), però encara que es donen alguns episodis o temporades en que sembla que sigui així, no és la realitat del món en el que vivim.  I llavors passa que surten els estudiants molt ben preparats de la universitat amb no sé quants masters i parlant un munt d’idiomes i es sorprenen al veure que no hi ha l’autopista que els hi havien promès.  O els professionals amb molt bon currículum que es pensen que algú ha de tenir feina per ells només perquè són bons maratonians i s’ho han currat molt.

Senyores i senyors:  No hi ha cap autopista, no hi ha cap ruta marcada.  El futur és un mapa verge i sense indicar, incert, canviant i complex; però també apassionant i ple d’oportunitats.  Però hem d’entendre que això no és una marató a on només ens podem dedicar al que depèn de nosaltres mateixos, al què ens agrada, volem o sabem fer.  Per avançar a la vida necessitem adoptar una actitud més aventurera i entendre que, a banda de les nostres habilitats, de fer el què volem, sabem o ens agrada, hem de ser responsables de tota la resta: rumb, decisions clau, etapes, incertesa, gestió de riscos i cercar oportunitats.

Us desitjo una bona aventura vital!

By |2014-03-02T00:00:00+00:002 de març de 2014|General|Comentaris tancats a LA VIDA NO ÉS UNA MARATÓ… ÉS UNA AVENTURA

No hi ha comentaris

  1. Valenti cots 11 març, 2014 en 13:59

    Totalment dacord Albert.
    Puro negocio….per les marques comercials etc…
    L’aventura esta en el teu interior…com molt be dius…
    Anims en el steus proxims projectes.
    Varem coincidir al duatlo de sant joan fa dos anys…i et tinc a la foto del whatsapp mhauras d demanar drets dautor….jajajja
    Salut

  2. Joan Carles 4 març, 2014 en 10:22

    Difícil de dir-ho millor. Totalment d’acord amb les teves reflexions Albert. Sort i encert en les teves aventures! 😉

  3. Núria 3 març, 2014 en 15:14

    Estic completament d’acord amb tu! El camí l’hem de marcar nosaltres mateixos.
    Però…. quan vols sortir o qüestiones la suposada autopista et trobes amb moltes reticències. Però bé, això també forma part de les regles del joc no? 🙂

  4. Alex 3 març, 2014 en 12:06

    Gran post!! molt i molt bo!

Viure experiències intenses per aprendre cada dia

ACTUALITAT