El darrer dijous varem celebrar els 25 anys de trajectòria de l’AIJEC (Associació de Joves Empresaris de Catalunya), amb la presència dels Prínceps d’Asturies i de Girona (Els Princeps d’Espanya, en definitiva).

Celebrar el 25 aniversari d’una organització a la que un hi pertany des de fa 21 anys, és tot un orgull.  Veure que aquesta entitat ha aportat molts valors i molt valor a la nostra societat promovent, defensant i potenciant la figura dels joves empresaris, és una gran satisfacció.  I comptar amb les màximes autoritats del país per a celebrar-ho, és una cirereta magnífica pel pastís.

Van acompanyar-nos, a part del Príncep Felip i la Princesa Leticia, el President de la Generalitat de Catalunya, el Conseller d’Ocupació, el Conseller de Cultura, l’Alcalde de Barcelona, el President de la CEOE, el President de la Cambra de Comerç de Barcelona, el President de Foment del Treball, i el Secretari d’Estat de Comerç. Una presència de luxe que suposa un gran reconeixement a la nostra associació, i a tots els presidents, membres de la junta i socis en general, que han treballat de valent durant tant de temps. Un exemple de que la societat civil pot aportar molt a la resta de la comunitat, sigui a través de les seves il·lusions, aficions o professions.

La presència i suport dels prínceps pot ser un tema opinable per a molta gent de Catalunya.  Uns hi estaran radicalment a favor; uns altres totalment en contra; i forces, entre els que m’incloc, hi veuran moltes coses positives (sobre tot per la difusió i categoria de l’acte), però també manifestaran certs dubtes sobre la conveniència o no d’estar tant propers als valors i objectius que representen.

Però sigui com sigui, la veritat és que aquests paios es van mostrar absolutament professionals, respectuosos i simpàtics; i van generar una expectativa i una atracció d’autoritats i mitjans de comunicació, sense precedents a la història de la nostra associació.

Jo m’ho vaig passar de conya, i justament en el moment de les salutacions personalitzades amb els membres de la junta i ex-presidents d’AIJEC (Jo soc el president de la secció AIJEC PLUS, dels socis de més de 40 anys), em vaig liar en una conversa súper catxonda amb la Princesa Leticia, que va generar força expectació entre els assistents: Ella em va preguntar força per les meves aventures, i al veure tot el què feia, i adonar-se’n de que, necessàriament, havia d’estar força temps a l’any fora de casa, em va preguntar si tenia fills.  Llavors, al dir-li que en tenia tres, de 7,9 i 11 anys, em va dir literalment que "Tu tienes un morro que te lo pisas"… i evidentment, això va fer que comencés un rifi-rafe de bromes i comentaris entre ella i jo, que ens va fer riure a tots.  Això si, li vaig haver de presentar a la meva dona, perquè ella es pensava que jo era un matxista egoista, i ella una Santa amargada… Llavors, la Maria i jo, li varem deixar clar que tot son estils de vida, que no hi ha cap formula fixa per assolir la felicitat a la parella, i que el què importa és el resultat i el grau de complicitat, suport i amor entre els dos.  I estar un temps fora cada any és, evidentment, un petit sacrifici, però que ben gestionat, té moltes avantatges també i pot fer (com penso que és en el nostre cas), que la unió sigui molt més forta que no pas estant-nos avorrint junts els 365 dies a l’Any, essent, com som, persones inquietes i vitals…  A veure si la Leticia encara es voldrà escapar de tant en quant de la gàbia d’or on viu, i desitjarà dedicar temps a viure intensament llocs i emocions intenses amb absoluta llibertat.  Jo, evidentment, li donaria tota la meva energia i suport moral… que la vida és molt interessant com per viure-la sempre de manera totalment previsible i organitzada, caratxo!