CÓRRER 100Km. ¿ESTEM BOJOS?

Sombres Corrent

Pot ser una mica sí… fa uns 10 anys, si un corria 100Km. seguits, era un marcià; però avui en dia, en el món del running, això ja sembla una cosa força normal. 

Ahir vaig completar el recorregut sencer de la cursa "Oncotrail", de 102Km. amb 3.500 metres de desnivell positiu, quedant el nostre equip classificat en 8ª.posició de 47 equips, malgrat vàrem ser un dels dos equips que tenia algun membre (jo en aquest cas), que feia tots 100km, donat que tots els demés feien diferents combinacions de relleus, al ser equips de 6 dels quals era obligatori tenir-ne sempre quatre en cursa. I durant alguns llargs moments de les 13h50′ que vaig estar corrent sense parar, em vaig intentar respondre a aquesta pregunta, de fins a quin punt això és bo, o fins a quin punt hi ha una gran part d’inconsciència, ego i abús en tot plegat.

Jo mai he estat un corredor destacat o d’elit, però la meva poca o molta autoritat al opinar d’això és que fa molts anys que gaudeixo del córrer com activitat i com a base important de la meva preparació física per poder afrontar llavors altres reptes més complexos. Vaig córrer la meva primera mitja marató fa 31 anys, i la meva primera duatló en fa 22. Ja veieu que els meus inicis en el "running" de resistència es compta en dècades (quin iaio, mare meva!)

Durant tots aquests anys mai m’he obsessionat en cercar un alt rendiment, en fer moltes curses o en que fos una activitat central. Per a mi era una bona manera d’estar connectat a una activitat que m’encanta (el córrer), i fer-ho de tant en tant en competició, per ser un entorn de més exigència que em permetés mesurar-me, aprendre i forçar una mica més per complementar un entrenament en resistència física i mental molt útil per les meves aventures. I des d’aquest punt d’observació de ‘no elit’ però de primera línia de trinxera, he vist com aquest esport evolucionava des de ser un tema molt especialitzat fins a convertir-se en una moda massiva; i com passaven molts esportistes populars per diferents etapes no sempre del tot sensates.

Com en totes les disciplines, hi ha el nivell professional o d’elit, que el formen un petit grup d’escollits que no poden ser els referents per a la resta de gent… els podem seguir i els podem admirar, però no podem voler-los imitar, i no són, en cap cas, l’exemple a seguir pels que tenim el córrer com activitat més o menys prioritària a la nostra vida, i que només som corredors populars.  Així doncs aquest text no va dirigit a ells, els qui per tenir el nivell que tenen i per guanyar-se la vida amb això (que per cert, els hi ha anat de conya aquesta popularització del seu esport, doncs abans només eren uns frikis i ara són ídols de masses), han de fer coses noves, diferents, superar límits i rebentar-se els genolls si cal, fent 100, 200, 300 o 1.000 Km. si convé. És la seva feina (i la seva passió en la majoria de casos).

El problema ve en els practicants de base. Aquí és on hi ha hagut una revolució, penso que no sempre ben portada. La gent va del res (no practicar aquest esport en absolut), o el poc (practicar-lo de forma poc intensa), al tot (fer curses brutals de 40,60,100,200Km.) en un plis-plas. Es salten qualsevol tipus de progressió gradual que, a part de permetre’ls gaudir del camí cap a reptes més importats en el futur, no van preparant el cos per etapes per poder fer coses tant exigents i, sobre tot, no dialoguen prou amb el cos com per conèixer-lo bé i saber escoltar-lo davant de cada moment d’exigència màxima.

Com sempre passa, hi ha gent que resulta que té constitucions més agraïdes per poder fer aquestes bestieses, i el cos els hi va responent bé sense patir lesions importants. Però hi ha molts corredors que acaben fets mal bé per l’excés de curses, d’exigència i de càstig al cos. Els primers han tingut sort, i el fet d’estalviar-se una evolució progressiva no els ha afectat; però els segons passen de cop a exigir tant al seu cos sense saber on tenen els límits, que acostumen a patir problemes físics importants en el curt o en el llarg termini.

Que hi hagi ara tanta afició al córrer segur que és molt bo i lògic. Millor que la gent estigui activa (si no es passa de rosca) que no pas sedentària; i el running és barat, logísticament senzill, molt social, i aporta un contacte amb la natura molt intens. Però la nostra responsabilitat, en totes les activitats que fem, exigeix que gestionem bé els propis límits, sobre tot si no som professionals o especialistes en això.

Mirant-ho fredament, el córrer, tot i tenir totes les virtuts que he comentat i moltes altres que podria descriure, és un esport de burros. Gairebé el pot practicar tothom (a nivell bàsic no és tremendament selectiu), i per evolucionar una mica no es necessita un talent especial (a diferència d’altres esports). A partir d’aquí, com més s’entrena, més en forma s’està, i dins d’uns certs nivells, és fàcil progressar i destacar una mica. I penso que aquesta és una de les trampes en les que cau molta gent, que deriva des d’una activitat d’oci per gaudir-ne, estar a la natura i fer salut, cap a una exaltació del Ego, al veure que a base de matxacar-se destaquen una miqueta dins del seu grupet d’amics, de la seva comunitat de veïns, el seu barri, el seu poble o la seva comarca (i normalment no massa més que això). I ara, amb el fenòmen dels blogs i les xarxes socials, això es dispara exponencialment, fins arribar al punt de que sembla que una de les motivacions bàsiques del personal sigui, molt abans de gaudir, de fer alguna cosa sonada per poder donar la tabarra a tot el seu entorn social i, sobre tot, penjar una fantasmada al Facebook. I és clar que córrer uns 10km. o una mitja marató o, fins i tot una marató, no mola ni té aquest punt de "singularitat" que atorga fer bestieses espectaculars.

I no estaria malament si la gent entrenés i gaudís durant l’any, i llavors fes una o dues ultra maratons a l’any (de més de 42Km.), però és molt habitual que corredors del pilot facin 4, 5, 6 o més ultres per any, més moltes més curses menors, sense donar temps al seu cos a recuperar-se mínimament. I també és molt habitual veure gent lesionada a la línia de sortida d’una cursa, que amb un taping i unes sessions de fisioterapeuta, forcen la màquina com si els hi anés una final del mundial d’atletisme o una medalla d’or als jocs olímpics; i només s’hi juguen el seu escrit al Facebook i, sobre tot, tenir una lesió mal tractada que els hi pot portar unes conseqüències fatals tant en el curt termini com, i molt pitjor, al cap d’un temps.

Durant aquests darrers 20-30 anys m’ha passat moltíssimes vegades que algunes persones s’apropaven a aquest esport, fins i tot veient-me a mi, dins del seu entorn, com un petit referent, i fèiem coses junts com a grup d’amics o dins d’un club; i al cap de poc s’hi havien enganxat tant i s’hi dedicaven tant, que ja m’atrapaven, per passar en molt poquet temps a superar-me fins que ja no els hi podia seguir el ritme. Alguns d’aquests s’hi han dedicat molt de temps i amb bona trajectòria, però moltíssims ho han deixat aviat bé per cansament mental o bé (el més habitual) perquè s’han fet mal bé alguna cosa (Normalment els genolls, el tendó d’aquiles, els isquios, l’esquena o un conjunt de tot plegat).

Tots podem realitzar somnis que van més enllà dels murs o les normalitats que ens són habituals, i segur que és estimulant per la vida i per la ment poder enfrontar-nos a nous reptes i gaudir d’experiències una mica extremes; però hem de ser responsables i aprendre que la vida en general i la trajectòria esportiva personal en concret pot ser molt llarga i pot ser portadora de molta felicitat si sabem gestionar nosaltres mateixos molt bé els nostres límits.

Podem somiar, planificar i realitzar projectes bojos, però sense tornar-nos bojos, i sempre fent-ho amb molta intel·ligència, prudència i responsabilitat. És el nostre cos, i ens acompanyarà, segur, en totes les etapes de la nostra vida…

By |2013-10-13T00:00:00+00:0013 d'octubre de 2013|General|Comentaris tancats a CÓRRER 100Km. ¿ESTEM BOJOS?

No hi ha comentaris

  1. david calaburra 20 octubre, 2013 en 19:16

    Doncs jo no hi estic gaire d’acord amb el que dius, si que és veritat que hi ha gent poc preparada, i què?, la marató o l’ultra posa a cadascú al seu lloc i no hi ha millor ensenyança de la vida que la pròpia experiència. La gent explica els seus petits o grans reptes al facebook o en un bloc, al igual que fas tu escrivint un llibre sobre la teva experiència al gel, jo no hi veig diferència, tots som humans i tots som iguals i al capdevall tots busquem el mateix. També hi han moltíssims esportistes profesionals que han hagut de deixar la competició per una lesió o per què el seu cos no aguantava la càrrega d’entrenament. Es el mateix.
    Per mi pot tenir el mateix mèrit una medalla olímpica que la superació personal d’un propi repte.
    El que vols dir és que només quatre friquis poden fer ultres? doncs jo crec que no, ara s’ha popularitzat, amb tot lo bo i lo dolent.
    Jo no tinc cap problema amb aquesta gent que dius, penso que tampoc fan cap mal i si fa trenta anys córrer una marató era una cosa rara, ara hi ha mils de populars que s’hi dediquen, a un altre nivell, és veritat, però jo no ho veig una cosa negativa.
    No sé si la meva progressió com a corredor ha sigut la “correcta”, en tot cas a sigut “la meva”, com la de qualsevol, igual de vàlida, uns van més depresa i s’estavellen i d’altres van pas a pas i potser també. Questió de caràcter. Lo bo és saber treur-re’n profit de la experiència i que això ens ajudi créixer.
    Per mi els populars que acaben una marató amb cinc hores o dels últims d’un ultra es mereixen tot el meu respecte, perquè hi han posat coratge, esforç, patiment, i al final…això és la vida mateixa.
    I d’una mala lesió TOTS en podem ser víctimes, pros, semi-pros, populars i palanganes.
    Amb tot crec que el teu post és força vàlid, ja que està raonat i escrit amb tacte, com tots els que fas.

  2. Helena 18 octubre, 2013 en 10:58

    No te conozco pero no has podido explicar mejor lo que pienso!!! Como corredera mas bien mediocre de ultras y triatlones de media distancia veo a la gente tirarse de cabeza a la larga distancia sin mas!! Yo tengo mucho respeto a estas distancias , entreno mucho para ser finisher , aunque llegue la ultima, no tengo que demostrar nada a nadie mas que a mi misma y he disfrutado de todas las pruebas que he hecho . Pero ahora , como tu, creo que la gente ha perdido el norte!!!! Y al final el cuerpo es mucho mas sabio que nosotros y nos pone los limites!!! Ahora mismo me hago seguidora tuya!!!

  3. Rafael i Anna 18 octubre, 2013 en 10:37

    RUNNING, MARATHON, AIRON MAN, fenomen esportiu o social ?; aquesta pregunta està molt ben definida en aquest sensacional POST, tindría que tindre una difussió encara mès ample que la teva WEB Albert, FELICITATS.
    Per ser ja d’una determinada edad, nomès ens posem com limit, el poder caminar i gaudir de la natura, pujem muntanyes al Pirineu per gaudir de la vista, en el camí observar l’evolució de la natura, vegetació, formacions rocoses i de tot alló que ha format part de la creació de la vida, que us puc assegurar que es un gran ESPECTACLE.
    Moltes vegades quan caminem i parem a descansar, cosa que fem molt sovint, valorem el que ens queda fins on volem anar i si el cos ha dit prou, girem cua i un altre dia serà.
    Lo nostre no son límits, no son records, no son metes, nomès es caminar i gaudir de la gran película de la terra, que entra en els teus ulls amb els millors colors i el millor só, el de pardals, guineus, isarts, marmotes o simple ment del vent.
    Salut esportistes i gaudiu del que realment es l’esport NO professional, una activitat de lleure per sentir-se bè un mateix de cos i de cap, i sobretot gaudiu de tot alló que ens regala cada dia la NATURA.

  4. Sebas 15 octubre, 2013 en 18:31

    Estic d’acord amb tu, Albert. És una bogeria i una bogeria que enganxa. A mi em té enganxat des de fa, relativament, poc temps. El que m’he trobat en els dos anys que fa que corro llarga distància és gent que no-sap-on-va, gent que no ha valorat seriosament el repte que és apunt d’afrontar…i només ha pensat en la il.lusió/alegria que li faria aconseguir-ho. POTSER Pl nom: ULTRANOSÉQUÈ, IRONMANDENOSÉON…
    Sovint he vist gent que rebutjava l’aigua en un avituallament i s’acabava retirant quinze quilòmetres després, totalment deshidratada.
    M’agrada córrer i ho he fet tota la vida. Ara he descobert les ultres i en voldria seguir fent. Tot i això, sóc conscient que per seguir en aquest apassionant món de la muntanya, cal que ens cuidem molt. Molt més del que fem.
    Molt interessant l’article, Albert.
    Salut!!!

  5. julio 14 octubre, 2013 en 22:45

    Muy buenas hace tiempo que corro …pero lo deje por problemas ..x.. y he vuelto os diré que duranrte muchos años he vendido material de deportes y estaba muy especializado.. en el famoso Runing …deje las tiendas y tengo otro trabajo ,,bien os comento esto , para que alguien le de que pensar,no lo digo porque si .. todo lo que es pasar el limite no es bueno ..alguien se ha parado a pensar cuantos impactos se dan sobre el terreno y donde van a parar estos impactos …no amigos no no hay calzado preparado ..hay calzado para fijar el pie ..para controlar que no se patine ..etc ..que sean mas ligeros ..y que la gran mayoria acabais comprando ..os digo que correr mas de 50kmt es de juzgado de guardia ..ya me lo ireis diciendo como quedan vuestras articulaciones ..un gran saludo a todas-os y suerte con las lesiones ..

  6. Krlos 14 octubre, 2013 en 17:45

    Maravillosamente escrito. Soy uno de los “privilegiados” que comentas que tienen la “suerte” de no lesionarse y que ha llegado al mundo del Ultra y que no quiere salir. Hace 7 años que comencé a correr. A los 11 meses de mi primer 10k hacia una maratón y al siguiente año y poco ya estaba en un IM
    Esta “suerte” que entrecomillo es debido a que una parte si que debe ser una genetica favorable, pero una parte importante es tener cabeza para no obsesionarse, saber parar a tiempo, y finalmente, prevenir las lesiones con muchas visitas a fisioterapia, que para mi son fundamentales

  7. Albert Bosch 14 octubre, 2013 en 14:55

    Gracias por vuestros comentarios… no es fácil regular el equilibrio entre la pasión y la razón. Seguro que el deporte, aunque sea practicado con mucha intensidad, es más bueno y más sano que llevar una vida sedentaria y/o sin aficiones activas… pero ello no debe hacernos caer en la insensatez ni en el perder el respeto a nuestro cuerpo. Los límites siempre están, y nuestra responsabilidad es gestionarlos bien.

  8. Nacho 14 octubre, 2013 en 14:05

    100% de acuerdo. Creo que muchos de nosotros pensamos igual, e incluso cometemos algunos de los errores que comentas. Yo creo que se está perdiendo el respeto a las distancias … para mi una maratón al año es un super reto!
    Felicidades por el post.

  9. Enric 14 octubre, 2013 en 13:00

    Puede parecer un contrasentido lo que diré. Estoy de acuerdo contigo y recién he corrido un Ironman con solo 2 años practicando triatlon. También he de decir que no recuerdo un mes en mi vida que no haya practicado deporte. En mi blog retocoaching.com ya reconocí que no era una evolución lógica pasar de una tri sprint a un Ironman. En mi caso es más superación personal i me da igual la marca, hice todo el Ironman dosificando, sin importarme acabar en más de 12h y al día siguiente solo tenia la piernas cansadas. En cambio yo no siento la necesidad de hacer 5 minutos menos en una prueba o tener una u otra marca. Según mi prueba de esfuerzo estoy por encima de la media entrenada, en cambio siempre acabo de la mitad para atras.
    Para mi todos los caminos son buenos si los elige uno mismo para si y no inducido por lo que hacen los demás.
    PD: para mi WisTLimit es un claro ejemplo de que todo vale para ganar dinero.

  10. Alex 14 octubre, 2013 en 10:29

    Boníssim post Albert!!

  11. EduCAT 14 octubre, 2013 en 01:10

    conceptes com el, Where is the limit? estan fent molt de mal!

  12. david 13 octubre, 2013 en 21:52

    Albert, estoy totalmente de acuerdo contigo. Llevo corriendo 24 años y yo subía montañas corriendo cuando era algo de “frikis”. Tengo buenos tiempos en maraton 2h 42′ maraton de Barcelona y en 2008 gané la maraton de montaña de collserola. Nunca he hecho carreras de mas de 42 y hago un máximo de dos o tres carreras al año. En estos últimos años estoy alucinado con la cantidad de gente que con poca base se lanza a maratones o ultras.
    No tengo nada que reprochar pero estoy totalmente de acuerdo contigo, es mas, no se si todo esto es resultado de esta sociedad competitiva en la cual todos queremos llegar mas lejos que nadie y además últimamente ha de ser lo antes posible. Bueno no me enrollo mas que lo bonito es progresar poco a poco e ir conociendo tu cuerpo, tenemos todo el tiempo del mundo para lograr nuestros retos. Incluso cada vez gente mas joven se plantea estos retos ultra si saber las secuelas que les puede dejar el continuo machaque desde tan jóvenes. Cuidemos de nuestro cuerpo que es nuestro chasis y solo tenemos uno, hay que hacer deporte con responsabilidad y con cariño a nuestro cuerpo……..

  13. Joel 13 octubre, 2013 en 20:06

    Una reflexió llarga i contundent. Estic completament d’acord.Tens escruiximents avui?

Viure experiències intenses per aprendre cada dia

ACTUALITAT