Pot ser una mica sí… fa uns 10 anys, si un corria 100Km. seguits, era un marcià; però avui en dia, en el món del running, això ja sembla una cosa força normal. 

Ahir vaig completar el recorregut sencer de la cursa "Oncotrail", de 102Km. amb 3.500 metres de desnivell positiu, quedant el nostre equip classificat en 8ª.posició de 47 equips, malgrat vàrem ser un dels dos equips que tenia algun membre (jo en aquest cas), que feia tots 100km, donat que tots els demés feien diferents combinacions de relleus, al ser equips de 6 dels quals era obligatori tenir-ne sempre quatre en cursa. I durant alguns llargs moments de les 13h50′ que vaig estar corrent sense parar, em vaig intentar respondre a aquesta pregunta, de fins a quin punt això és bo, o fins a quin punt hi ha una gran part d’inconsciència, ego i abús en tot plegat.

Jo mai he estat un corredor destacat o d’elit, però la meva poca o molta autoritat al opinar d’això és que fa molts anys que gaudeixo del córrer com activitat i com a base important de la meva preparació física per poder afrontar llavors altres reptes més complexos. Vaig córrer la meva primera mitja marató fa 31 anys, i la meva primera duatló en fa 22. Ja veieu que els meus inicis en el "running" de resistència es compta en dècades (quin iaio, mare meva!)

Durant tots aquests anys mai m’he obsessionat en cercar un alt rendiment, en fer moltes curses o en que fos una activitat central. Per a mi era una bona manera d’estar connectat a una activitat que m’encanta (el córrer), i fer-ho de tant en tant en competició, per ser un entorn de més exigència que em permetés mesurar-me, aprendre i forçar una mica més per complementar un entrenament en resistència física i mental molt útil per les meves aventures. I des d’aquest punt d’observació de ‘no elit’ però de primera línia de trinxera, he vist com aquest esport evolucionava des de ser un tema molt especialitzat fins a convertir-se en una moda massiva; i com passaven molts esportistes populars per diferents etapes no sempre del tot sensates.

Com en totes les disciplines, hi ha el nivell professional o d’elit, que el formen un petit grup d’escollits que no poden ser els referents per a la resta de gent… els podem seguir i els podem admirar, però no podem voler-los imitar, i no són, en cap cas, l’exemple a seguir pels que tenim el córrer com activitat més o menys prioritària a la nostra vida, i que només som corredors populars.  Així doncs aquest text no va dirigit a ells, els qui per tenir el nivell que tenen i per guanyar-se la vida amb això (que per cert, els hi ha anat de conya aquesta popularització del seu esport, doncs abans només eren uns frikis i ara són ídols de masses), han de fer coses noves, diferents, superar límits i rebentar-se els genolls si cal, fent 100, 200, 300 o 1.000 Km. si convé. És la seva feina (i la seva passió en la majoria de casos).

El problema ve en els practicants de base. Aquí és on hi ha hagut una revolució, penso que no sempre ben portada. La gent va del res (no practicar aquest esport en absolut), o el poc (practicar-lo de forma poc intensa), al tot (fer curses brutals de 40,60,100,200Km.) en un plis-plas. Es salten qualsevol tipus de progressió gradual que, a part de permetre’ls gaudir del camí cap a reptes més importats en el futur, no van preparant el cos per etapes per poder fer coses tant exigents i, sobre tot, no dialoguen prou amb el cos com per conèixer-lo bé i saber escoltar-lo davant de cada moment d’exigència màxima.

Com sempre passa, hi ha gent que resulta que té constitucions més agraïdes per poder fer aquestes bestieses, i el cos els hi va responent bé sense patir lesions importants. Però hi ha molts corredors que acaben fets mal bé per l’excés de curses, d’exigència i de càstig al cos. Els primers han tingut sort, i el fet d’estalviar-se una evolució progressiva no els ha afectat; però els segons passen de cop a exigir tant al seu cos sense saber on tenen els límits, que acostumen a patir problemes físics importants en el curt o en el llarg termini.

Que hi hagi ara tanta afició al córrer segur que és molt bo i lògic. Millor que la gent estigui activa (si no es passa de rosca) que no pas sedentària; i el running és barat, logísticament senzill, molt social, i aporta un contacte amb la natura molt intens. Però la nostra responsabilitat, en totes les activitats que fem, exigeix que gestionem bé els propis límits, sobre tot si no som professionals o especialistes en això.

Mirant-ho fredament, el córrer, tot i tenir totes les virtuts que he comentat i moltes altres que podria descriure, és un esport de burros. Gairebé el pot practicar tothom (a nivell bàsic no és tremendament selectiu), i per evolucionar una mica no es necessita un talent especial (a diferència d’altres esports). A partir d’aquí, com més s’entrena, més en forma s’està, i dins d’uns certs nivells, és fàcil progressar i destacar una mica. I penso que aquesta és una de les trampes en les que cau molta gent, que deriva des d’una activitat d’oci per gaudir-ne, estar a la natura i fer salut, cap a una exaltació del Ego, al veure que a base de matxacar-se destaquen una miqueta dins del seu grupet d’amics, de la seva comunitat de veïns, el seu barri, el seu poble o la seva comarca (i normalment no massa més que això). I ara, amb el fenòmen dels blogs i les xarxes socials, això es dispara exponencialment, fins arribar al punt de que sembla que una de les motivacions bàsiques del personal sigui, molt abans de gaudir, de fer alguna cosa sonada per poder donar la tabarra a tot el seu entorn social i, sobre tot, penjar una fantasmada al Facebook. I és clar que córrer uns 10km. o una mitja marató o, fins i tot una marató, no mola ni té aquest punt de "singularitat" que atorga fer bestieses espectaculars.

I no estaria malament si la gent entrenés i gaudís durant l’any, i llavors fes una o dues ultra maratons a l’any (de més de 42Km.), però és molt habitual que corredors del pilot facin 4, 5, 6 o més ultres per any, més moltes més curses menors, sense donar temps al seu cos a recuperar-se mínimament. I també és molt habitual veure gent lesionada a la línia de sortida d’una cursa, que amb un taping i unes sessions de fisioterapeuta, forcen la màquina com si els hi anés una final del mundial d’atletisme o una medalla d’or als jocs olímpics; i només s’hi juguen el seu escrit al Facebook i, sobre tot, tenir una lesió mal tractada que els hi pot portar unes conseqüències fatals tant en el curt termini com, i molt pitjor, al cap d’un temps.

Durant aquests darrers 20-30 anys m’ha passat moltíssimes vegades que algunes persones s’apropaven a aquest esport, fins i tot veient-me a mi, dins del seu entorn, com un petit referent, i fèiem coses junts com a grup d’amics o dins d’un club; i al cap de poc s’hi havien enganxat tant i s’hi dedicaven tant, que ja m’atrapaven, per passar en molt poquet temps a superar-me fins que ja no els hi podia seguir el ritme. Alguns d’aquests s’hi han dedicat molt de temps i amb bona trajectòria, però moltíssims ho han deixat aviat bé per cansament mental o bé (el més habitual) perquè s’han fet mal bé alguna cosa (Normalment els genolls, el tendó d’aquiles, els isquios, l’esquena o un conjunt de tot plegat).

Tots podem realitzar somnis que van més enllà dels murs o les normalitats que ens són habituals, i segur que és estimulant per la vida i per la ment poder enfrontar-nos a nous reptes i gaudir d’experiències una mica extremes; però hem de ser responsables i aprendre que la vida en general i la trajectòria esportiva personal en concret pot ser molt llarga i pot ser portadora de molta felicitat si sabem gestionar nosaltres mateixos molt bé els nostres límits.

Podem somiar, planificar i realitzar projectes bojos, però sense tornar-nos bojos, i sempre fent-ho amb molta intel·ligència, prudència i responsabilitat. És el nostre cos, i ens acompanyarà, segur, en totes les etapes de la nostra vida…