No ho dubtis… tenir certa pressió per afrontar qualsevol tasca t’ajudarà a maximitzar les teves capacitats.  El secret radica en saber trobar el punt de tensió que et serveixi per no apalancar-te a la teva zona de confort i en treure el millor de tu mateix, sense que t’arribi a bloquejar o crear estrès.

Poso un exemple propi: Fa més de tres anys que treballo com speaker professional com un complement important dins de tota la meva vida aventurera i emprenedora. Aquesta activitat s’ha convertit en un eix central per tota la meva feina, i me la prenc molt seriosament, amb il·lusió, ambició i compromís. En tot aquest temps he pogut comprovar que sempre que he anat massa relaxat, confiat i còmode a donar una conferència, el resultat ha estat menys satisfactori que quan he estat nerviós, preocupat i tens fins el moment d’iniciar el me parlament.

Quan m’iniciava en aquesta feina, pensava que l’objectiu era arribar al moment de donar la xerrada absolutament confiat i còmode pel fet d’haver-ho preparat tant bé, que no em quedés cap dubte de que el meu contingut estaria ben comunicat davant l’audiència de l’esdeveniment.  Però m’equivocava.  Si seguia aquest procés de preparació, feia bones ponències, però no feia ponències realment potents.  Treballava bé les meves capacitats, els meus continguts i el meu estil; però faltava alguna cosa per arribar a ser un veritable conferenciant professional.Un dia, un expert en arts escèniques, em va explicar que el director de teatre Calixte Bieito, tenia el costum de canviar quelcom d’un determinat acte de l’obra, tot just el mateix dia de l’estrena. Després de mesos d’assajos, els actors es trobaven amb una modificació sobtada, moments abans de sortir al escenari a debutar. ¿Per què ho feia? Doncs perquè volia que estiguessin en tensió, que tinguessin aquest punt just de pressió que els mantingués alerta i connectats amb el moment de manera radical, allunyats de la comoditat de saber que el fet d’haver entrenat molt els permetia estar totalment confiats en la seva actuació. Aconseguia amb això que donessin aquell ‘plus’ que sovint separa el ser bo del ser excel·lent.

A partir d’allà, vaig canviar el xip en el meu plantejament de les conferències, i vaig decidir que no només estava fent una feina el millor que podia, sinó que estava assumint un repte en cada ocasió que tenia l’oportunitat de participar en un esdeveniment.   Un repte no és una feina; un repte requereix treballar molt i bé, per suposat, però a més és quelcom que vols assolir amb tota la teva energia, és quelcom que t’omple de passió, és quelcom que és molt emocionant a la teva vida, és quelcom que t’exigeix el màxim, és quelcom que et diverteix, és quelcom que et fa aprendre un munt, és quelcom que et fa sentir molt viu.  Però també és quelcom que et posa pressió, perquè sempre hi ha una part que no controles i que supera el què saps fer, ja que si no fos així, ja no es podria dir "Repte" i tornaria a anomenar-se "Fer bé la feina que ja saps fer".

Crec que des de que vaig decidir que cada conferència hauria de ser un nou repte per mi, tant si treballava per una gran i prestigiosa empresa, com si ho feia per una Pime, un club excursionista o un grup d’amics,  la meva evolució com a conferenciant ha estat radicalment millor.

M’ha vingut de gust escriure aquest Post tot just la setmana en que seré conferenciant d’un dels actes més potents que he fet a llarg de la meva trajectòria:  participo al congrés #START014 d’IBM España; un dels esdeveniments empresarials més grans que es fan a l’estat, on seré l’Speaker extern principal a la sessió plenària, al Palau de Congressos de Madrid, davant de 1.800 persones.  Reconec que tot i la meva experiència, m’impressiona, ja no tant per la multitudinària audiència, sinó perquè hi assistiran importants empreses i agències d’Speakers, i per mi suposa una oportunitat que em pot potenciar o penalitzar.  Pot ser una palanca o un fre.  És un veritable repte, i així m’ho prenc.  ¿Estic nerviós? Si; ¿Sento pressió? Per suposat.  Però he decidit que en comptes d’intentar controlar la pressió i els nervis minimitzant la importància d’aquest ‘bolo’ per a mi, vull que aquests dos factors siguin els meus aliats; els vull utilitzar perquè em donin més energia.  Fins i tot em vull posar més pressió publicant aquest escrit, que per sort, espero que sigui llegit per molta gent, i amb això ampliaré el meu radi de gestió de la tensió, a la vegada que la repercussió d’aquest possible èxit o fracàs que puc tenir el dijous.

La por que un pot sentir davant de qualsevol situació complexa és sempre un gran aliat si ens serveix per a maximitzar la consciència del moment i per treure el millor que portem a dins, però pot ser letal si ens bloqueja.

Tot a la vida pot ser simplement una cosa més, o més del mateix; o pot suposar per a nosaltres un petit o gran repte que ens permeti ser millors, créixer, gaudir i viure amb intensitat.

As always, we have the choice, folks… That’s the game!