En els darrers temps, s’ha creat una espècie de corrent o de moda que abusa del positivisme en l’enfocament de qualsevol projecte en general, i esportiu en concret. S’abusa d’expressions on el nucli conceptual és que hom pot aconseguir tot allò que ens proposem, que no hi ha límits, que tot és possible, que s’ha de viure el moment intensament sense preocupar-nos per l’endemà, o pels altres, pel medi ambient, etcètera.

És cert que no ens hem de resignar a fer el que sembla que ens correspondria per la nostra situació social, econòmica, física, d’edat o de capacitats en general; i que amb una actitud perseverant i lluitadora, una persona és capaç de posar el llindar dels seus teòrics límits molt més enllà del que semblaria normal. Però d’això a passar a dir que tot el què pensem o somiem és possible, hi ha una gran distància que ratlla l’absurd o una total superficialitat.

ELS LÍMITS EXISTEIXEN SEMPRE. El que digui que no, o bé serà un teòric purament provocador que sempre es mira les coses des de la grada sense saltar mai a jugar al camp, o bé no té cap valor que li marqui unes determinades línies vermelles, o bé és algú que mai ha fet coses veritablement compromeses i de risc a la seva vida.

Jo tinc ara 47 anys. ¿Veritat que per molt que entreni i m’ho proposi, no puc plantejar-me guanyar una medalla d’or en atletisme?

I s’ha d’entendre que els límits no venen només donats pels esforços, els sacrificis o els riscos inherents a un determinat projecte, sinó també s’estableixen a partir dels nostres valors, les nostres relacions o la nostra responsabilitat.

A grans trets identifico límits clars en les següents àrees, presents gairebé sempre en qualsevol tipus de projecte:

1)    Límits Físics: S’han d’identificar bé i saber gestionar-los fins tant enllà com sigui possible sense posar en risc la pròpia salut.

2)    Límits de Riscos: Sempre hem de decidir quin límit de risc voldrem assumir en un projecte (vital, econòmic, de reputació, de temps, de confiança, etc…)

3)    Límits Relacionals: Sempre que activem qualsevol acció, aquesta transcendirà la pròpia persona individual, afectant d’alguna manera al nostre entorn relacional (personal, familiar, professional o social), i a la responsabilitat cap els altres.

4)    Límits de Valors: A part dels límits que trobem pel camí, també ens n’hem de posar alguns nosaltres, sustentant-los en els nostres principis i la nostra actitud ètica. S’ha d’establir un marc d’actuació que defineixi la línia dels valors triats per a realitzar el nostre projecte. 

Com més lliure estigui una persona de qualsevol principi, més lliure estarà per a lluitar per un determinat objectiu; però també passarà que el seu èxit, si és que l’assoleix, no serà massa o gens valuós per a ningú.

¿De què ens servirà haver aconseguit un determinat resultat si nosaltres sabem que s’ha assolit sense aplicar cap criteri de compromís personal amb uns determinats valors i amb unes determinades maneres d’entendre el món?

¿Val tot perquè una empresa guanyi diners? ¿Val tot per guanyar el Tour de França? ¿Val tot per pujar un Cim? ¿Val tot per governar?

Evidentment jo soc un defensor entusiasta de l’actitud activa i de que tothom es pugui plantejar metes ambicioses a la seva vida, sigui en l’àmbit que sigui. Però per fer-ho, per poder afrontar coses veritablement importants a la trajectòria de cadascú, molt més enllà del factor esforç i el patiment físic o mental, sempre s’haurà de saber determinar molt bé quins són els nostres propis límits i com els hem d’afrontar.

En qualsevol camp de la nostra societat ja hem tingut masses líders que perseguien el seu objectiu sense importar-los-hi res més, pensant que els límits no existeixen. Ara el què ens convé és molta gent i molts líders que vulguin maximitzar les seves capacitats i plantejar-se metes ambicioses, però liderant amb responsabilitat… entenent que sempre hi ha límits i que el gran repte és, precisament, el saber gestionar-los.