Dins del gran concepte genèric de la gestió dels límits, de veure fins on es pot arribar per tal d’assolir les metes proposades, de si val tot per obtenir un resultat, destaca una qüestió fonamental a tenir en compte: ¿Què és primer, l’objectiu o les persones?

Aquesta pregunta es planteja sovint en el món de l’aventura, i la seva resposta sempre és clau per tal de maximitzar les possibilitats d’aconseguir allò que es cercava o per maximitzar les possibilitats de supervivència dels integrants de l’expedició.  I com totes les decisions que s’han de prendre en el límit, mai és senzill resoldre-la, doncs si sempre es prioritza la prudència, difícilment aconseguirem realitzar projectes ambiciosos; però si sempre es prioritza l’objectiu, ens arrisquem a patir conseqüències terribles.

Penso que els líders de projectes de diferents àmbits, siguin institucionals, empresarials, polítics, socials o altres, haurien de tenir sempre en compte aquesta pregunta i valorar molt bé la seva gestió.  I m’atreveixo a dir que poques vegades s’esdevé aquest debat d’autèntica responsabilitat de lideratge.

Com apassionat dels aventurers històrics, deixeu-me que us esmenti tres casos relacionats amb la conquesta d’una de les fites més anhelades de l’exploració mundial, que encaixen perfectament amb aquest debat: el Pol Sud:

–       Roald Amundsen (Noruega) fou el primer que va aconseguir arribar al Pol Sud geogràfic (14-12-1911).  Era un líder meticulós, molt ambiciós, però absolutament respectuós i compromès amb les persones del seu equip.  Ell va planificar perfectament la seva expedició, obsessionant-se per la salut, condicions i moral de la seva gent, així com de preparar bé la tornada del Pol Sud en cas d’assolir-lo.  Els seus homes l’admiraven amb la mateixa passió; i el resultat va ser un èxit total, tant per l’objectiu assolit, com per no haver patit cap baixa humana.

–       Robert Falcon Scott (Anglaterra) era un capità de l’exèrcit britànic, igualment ambiciós, però que basava la força de la seva organització en la jerarquia i una disciplina militar estricta.  Era una persona més llunyana als seus homes, molt respectat, però no sempre igualment admirat.  Va incórrer en moltes errades durant l’expedició, i estava encegat per la competència amb Amundsen.  Moltes coses li van anar malament durant la travessa, i tenia multitud d’indicadors que li suggerien de donar mitja volta, però anhelava tant l’objectiu que mai els va reconèixer.  Al final sí que va arribar al Pol Sud, tot i que 37 dies més tard que el Norueg, però no va aconseguir tornar a la base de la costa.  Van morir tots.

–       Ernst Shackleton (Irlanda/Anglaterra) és encara avui en dia un dels exemples de lideratge més estudiats i admirats per la nostra societat.  El gran objectiu de la seva vida era arribar al Pol Sud, en un inici per ser el primer, i després, una vegada ja conquerida aquesta fita, per fer-hi una expedició pionera i molt especial.  Però en diverses ocasions, fins i tot amb la possibilitat de poder assolir el seu propòsit, va renunciar-hi prioritzant la supervivència dels membres del seu equip.  Mai va trepitjar el Pol Sud, però mai va perdre ni un sol home.

Serveixin aquest tres exemples com a reflexió per entendre que per molta estratègia i planificació que hi hagi en un  projecte, al cap del carrer sempre haurem de respondre i gestionar aquesta qüestió.

Claríssimament si mai assolim resultats, cap projecte podrà ser sostenible.  Però sense el compromís, la motivació i l’esforç i passió de les persones, pot ser no tindrà sentit, i també deixarà de ser sostenible en el mig i llarg termini.

Líders del futur (o sigui, tots els que feu coses en qualsevol àmbit):  ¿Penseu que són les persones les que estan al servei de l’objectiu, o és l’objectiu el que està al servei de les persones?