Aquesta setmana el Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de la ONU ha publicat un nou informe, amb unes conclusions realment preocupants.

El resum és senzill: Anem fatal. Anem fatal de manera molt més accelerada del què es pensava. L’acció de l’home és la primera causa. Les conseqüències de tot plegat ja s’estan notant a moltes parts del món i poden ser catastròfiques en el futur proper. I la consciència dels ciutadans i dels estats, traduïda en accions a petita escala (cada persona) i/o compromisos i pactes d’ampli abast (governs i empreses), és molt baixa i no millora massa amb el temps.

M’emprenya trobar gent de tot tipus que encara qüestionen el "Canvi Climàtic". Com si ara aquí el que més importés fora el determinar en un veredicte complicadíssim tant les causes exactes, com els fets concrets i les conseqüències al millímetre del nostre impacte en el planeta. Tot per justificar el fet de que la realitat és que el què passi fora del meu jardinet m’importa un rave, mentre jo visqui bé, no me’n hagi d’estar de res, i no tingui cap conseqüència a curt termini.

No importa si es diu o no canvi climàtic, coi! S’ha de ser curt de gambals per no entendre que estem sometent al planeta terra a un estrés brutal, i que des de principis del segle 20 hem arrasat amb gran part del capital natural que s’havia creat durant milions i milions d’anys. I que al ritme actual de consum de recursos i maltractament del medi ambient, ens queda planeta per ben poc temps.  Deixa’t estar d’intentar entendre els detalls tècnics del fenomen de l’escalfament global, i fixa’t en evidències que són impossibles d’ignorar: La deforestació de les selves tropicals, l’acidificació dels oceans, la desertificació accelerada, la reducció de les glaceres de muntanya i de les plaques de gel a les zones polars, la contaminació de l’aire i de l’aigua, l’aniquilació d’espècies animals, etc, etc, etc… I totes les conseqüències que ja està comportant als habitants del món actual, o de les pronosticades a curt i llarg termini per tots els humans i altres espècies habitants d’aquest planeta. 

Per això la pregunta no és si és cert o no això del canvi climàtic. Que cadascú pensi el què vulgui (encara que no costa massa d’entendre). Fins i tot la pregunta no és com pot afectar això a la humanitat en general, perquè molta gent només sap estimar els altres des de les paraules i no des dels fets; i en el fons, malgrat sempre s’expressen com a "éssers humans", els importa una fava la humanitat, i el què els hi pugui passar als directament afectats pel greu deteriorament del medi natural, mentre ells no en surtin esquitxats. La pregunta és si som conscients dels problemes medi ambientals que estem causant, i dels problemes que ens comportaran a cada un de nosaltres directament, i del desastre de situació que deixarem als nostres fills i nets?

Certament hi ha un corrent optimista que creu que serem capaços de desenvolupar tecnologies prou potents per solucionar i compensar tot aquest desastre climàtic i medi ambiental que estem provocant.  Jo també soc optimista i em sumo a aquesta confiança, però això no treu que no ens desprenem de la nostra actitud extremadament curt terminista i egoista, sense assumir la responsabilitat de les nostres actuals accions, doncs ja ara afecten a milions de persones a tot el món, i també i no menys important, a moltes altres espècies o hàbitats naturals, que mereixen també el nostre respecte i protecció.

Això és com si a un li diagnostiquessin una malaltia que a curt termini comportés força problemes físics, però que amb el temps s’anirà complicant fins a ser molt greu, amb l’agreujant de que el grau d’evolució no s’aturarà amb la nostra persona, sinó que el deixarem d’herència als nostres fills, i ells continuaran desenvolupant la malaltia des del punt de gravetat on nosaltres l’hem deixat, i així successivament amb els seus fills. Podríem fer com si res, aguantant el dolor del moment amb alguna pastilleta que el dissimulés, i esperar a que alguna eminència inventés una medicina màgica que ens curés a nosaltres i a les generacions futures. Però això seria un "optimisme fill de puta", doncs delegaríem tota la responsabilitat del problema del cos on vivim i del problema del cos on viuran els que vinguin darrera nostra, a un avenç tecnològic incert i desconegut, mentre nosaltres no faríem res per aturar la malaltia i poder-nos sentir orgullosos de fer tot el que està a les nostres mans per lluitar contra aquest virus letal.

Avui en dia no existeix la ignorància sobre alguns temes com aquest. I si ignorem és perquè així ho hem escollit. Per això, tots som responsables del què fem per millor el pèssim pronòstic de salut del meravellós però delicat planeta on vivim. Si no ho fem pel medi natural, per les altres espècies o pels demés humans, com a mínim, fem-ho pels nostres fills.