¿De veritat necessites guanyar més temps per les teves coses i sentir-te més protagonista de la teva vida?… ¿De veritat?… insisteixo en la pregunta, perquè si és realment important per a tu, tens solucions molt fàcils per aconseguir-ho.  Però si passa que només és un desig llunyà, per una cosa que t’agradaria només si et cau del cel, i que no és tant prioritària per tu com per voler-la de veritat, oblida-te’n; doncs tot té un mínim preu, i només un mateix sap si és car o barat, en funció del valor que té allò que aconsegueix per aquest preu.

Primer de tot hem de saber a on podem realment incidir directament a l’hora de gestionar el nostre temps.  Al llarg de la nostra vida, tenim ja un temps destinat a unes activitats on bé no hi podem fer massa, bé no és aconsellable furgar-hi molt o bé no toca aquí profunditzar-hi massa; doncs els occidentals dediquem, de mitjana, entre 20 i 23 anys a dormir, uns 10 a treballar, entre 1 i 2 a estudiar, de 6 a 7 per menjar i cap a 3 en transport.  D’aquí resulta que dels 80 anys que, més o menys, ens tocarà viure, més de la meitat ja els tenim destinats a tasques on costa més actuar-hi.  Per això, hem de tenir clar que on tenim capacitat real i efectiva de decidir com gestionem el temps és el 45-50% de temps restant.  Aquest és el ‘propi temps’ sobre el que ens en hem de fer directament responsables, són els 35-40 anys ‘nostres’ de veritat.

Segurament hi ha moltes maneres per gestionar millor el propi temps, però en proposo una de molt senzilla, que segur que et pot funcionar, i que et pot aportar resultats a curtíssim temps: Activa una combinació diferent del temps que dediques a ser espectador a la vida, i el temps que dediques a ser protagonista.

Fes un càlcul senzill de les hores que dediques a veure la tele, a mirar esport, a llegir coses no essencials, a veure pel·lícules, a mirar revistes d’entreteniments, o a jugar a aquelles coses que es diuen ‘passatemps’ (que tenen com objectiu principal, precisament, el fer-te ‘passar el temps’), etc. Segur que arribaràs a una xifra altíssima, que aproximadament, resumirà tot el temps que et dediques, senzillament, a veure coses que no vius; a ser un espectador del que fan els altres, però que a tu només t’aporta entreteniment, i cap experiència personal intensa i valuosa.

A partir d’aquí, segons el grau d’ambició que tinguis per guanyar el "teu temps", decideix quin percentatge de reducció vols aplicar a aquesta quota d’espectador dins d’aquests 35-40 anys que pots gestionar de la teva vida. I ja està.  Totes les hores que facis bascular cap el cantó de ‘protagonista’, serà temps directe que guanyaràs per fer tu el teu esport, per viure tu les teves experiències, per llegir o escriure coses realment interessants, per aprendre coses noves, per viatjar, per emprendre projectes nous, etc.

A tall d’exemple, imagineu una persona a qui li agradi molt mirar futbol. Si decideix reduir el 50% aquesta part d’espectador a la vida, sense renunciar al què tant li agrada, però exigint-se ser molt més selectiu i només mirar els partits realment importants de la temporada, guanyarà a l’any desenes o centenars d’hores per fer directament coses ell.  Podrà fer més esport (fins i tot jugar més a futbol si és el què tant li agrada), o dedicar-les a altres coses per les que abans li faltava temps.  Haurà guanyat moltíssimes hores de protagonisme a la seva vida.

Si un ciutadà dedica, de mitjana, 5 anys de la seva vida a veure la tele, i decideix reduir el seu rol d’espectador en un 40% per passar a ser protagonista en la inversió de temps que fa en aquesta àrea, haurà guanyat directament 2 anys de la seva vida per ell.  I no són dos anys que guanya de pròrroga al final dels seus dies, quan ja està amb poques facultats per gaudir-los; sinó que son dos anys extres que aconsegueix en els millors moments de la seva existència.  És un xollo que el tenim tots a l’abast de la nostra mà.

I el mateix es pot aplicar a tot allò que està destinat només a fer-nos ‘passar el temps’. No es tracta mai de deixar el que a un li agrada si li aporta plaer, només es tracta de fer que aquest plaer pugi de categoria i es converteixi en alguna cosa més valuosa, més extraordinària, i deixi de formar part d’allò ordinari que ens roba tantes hores de fer altres coses per les que hem decidit tenir més temps a la vida.

No tot ha de ser temps útil i d’acció pròpia a la vida, i totes les activitats descrites són perfectament vàlides. Però si a la pregunta del principi hem respost amb sinceritat, vol dir que som mínimament ambiciosos amb com gestionem el temps durant la nostra existència; i això vol dir, que hem de ser molt curosos amb aquesta activitat de purs espectadors, i hem d’assumir el repte de saber seleccionar molt bé la part de la nostra vida que hi volem dedicar, i la que hem decidit ser directament els protagonistes de la nostra pel·lícula o, fins i tot, els guionistes de la mateixa.

Al cap i a la fi, pot ser sigui que la vida no és tant curta, sinó que gestionem molt malament el temps.