El nostre afany per conquerir nous territoris ens ha portat a que la terra és un món plenament conegut.  Ja ningú pujarà més amunt de l’Everest, ni ningú anirà més lluny del Pol Sud o el Pol Nord, ni ningú podrà descobrir una nova ruta per fer la volta al món.  L’exploració terrestre pura fa temps que ha arribat a la seva fi.

Però a partir de mitjans del segle XX, aquesta curiositat inherent a la raça humana, va tornar la vista cap al què hi havia més enllà de la terra.  Primer es va aconseguir viatjar a l’espai exterior (Gagarin 1961), i finalment arribar a la Lluna (Armstrong i Aldrin 1969).  I aquest és el nou límit assolit per l’exploració humana. 

La lluna és el lloc més allunyat al que ha viatjat l’home fins els nostres dies.  Però recordem que sempre, sempre, sempre hi ha noves fronteres.  I aquest és el punt més apassionant de l’exploració.  Aquest és el punt més apassionant de la nostra història dels grans viatges.  Ara estem en aquell moment en que sembla molt difícil, de vegades fins i tot impossible, que un humà arribi més enllà de la lluna, a on va quedar establerta la darrera frontera.

Estem iguals que en temps dels reis catòlics, quan es desconeixia què hi havia més enllà d’Europa en direcció a l’oest.  Ens veiem limitats per la tecnologia, l’energia i el temps per poder plantejar viatges d’exploració més enllà de la lluna.  Tornem a reconèixer que hem de ser sempre humils davant la immensitat de la natura i dels infinits territoris per descobrir.

L’home només ha viatjat per la terra i ha arribat fins el seu satèl·lit natural, però hi ha uns altres set planetes en el sistema solar, que a la vegada, només és una de les 200.000 estrelles que formen la Via Làctia. I aquesta galàxia nostra, a la que denominem Via Làctia, és només una de les 100.000 grans galàxies i un nombre molt més gran de galàxies menors, que formen un supercúmul de galàxies coneguda recentment com Lanikea. I es calcula que, com a mínim, hi cabrien uns altres sis milions de Lanikees a l’interior de l’univers observable.

Amb tot, arribem a la conclusió que durant tota la historia de la humanitat, només s’ha viatjat a l’equivalent una mota de pols respecte a tots els territoris que, en el futur, pot explorar l’home.  Durant les nostres vides amb alta probabilitat, i si no és així, durant les vides de les següents generacions amb tota seguretat, hi haurà nous viatges que ens apassionaran, que ens faran descobrir nous horitzons i que canviaran el món.  Igual que va fer Colon, Magallanes/Elcano, Marco Polo, Amundsen, Hillary, Gagarin o Armstrong.

I sortiran valents que sentiran la curiositat i la necessitat de llençar-se a conèixer nous territoris, aconseguint trobar el sentit i el propòsit del seu projecte, i innovant sempre assumint molts riscos per optar a descobrir noves i apassionants oportunitats.

Perquè sempre, sempre, sempre hi ha noves fronteres.