Vaig trepitjar el cim del món el 17 de maig de 2010.

La foto és de quan estàvem superant el darrer gran obstacle, l’ "Escaló Hillary"

Esperava un aniversari feliç, però no pot ser més trist per l’enorme patiment d’aquests moments del poble nepalès (Per ells tot el meu amor i solidaritat, i tota l’ajuda que he pogut donar, i que també us demano que aporteu per la via que us sigui més convenient).

Estar en el punt més alt del nostre planeta pot servir per alimentar el nostre Ego, o per revisar la nostra visió sobre tot el què tenim allà, a sota dels nostres peus.

La meva principal reflexió després d’haver pujat a l’Everest, és que la natura no és un recurs al meu servei, ni al servei de la resta d’humans… Simplement som part d’ella, som un/s més, i hem de viure en total harmonia amb ella, amb respecte, amb amor, i sempre al seu servei.

Un viatge sempre t’ha d’impactar; si no, és que no l’has aprofitat i no has après res. I un viatge al lloc més alt del món, t’ha d’impactar molt més.

Sense cap mena de dubte, la meva vida va canviar aquell 17 de maig de 2010. Aquell dia se’m va dunar una segona oportunitat… la d’entendre que, en realitat, no hi ha cap barrera ni cap jerarquia entre els humans i els altres éssers, entre els humans i la natura.

Al cim de l’Everest no vaig conquerir res; només vaig aflorar la consciència de que per assolir el teu objectiu has de ser fort; però el veritable coratge es demostra al aconseguir que el teu objectiu tingui un impacte positiu en els demés, en la societat, i en la natura.