El proper divendres dia 6 participo en una taula rodona a la "Sociedad Geográfica Española", amb el tema "Per què explorem avui?" (Fundación Ramón Areces-Madrid 19h30).  Entrada gratuïta, i tots hi esteu convidats.  Avanço aquí una part de la meva reflexió:

L’esperit d’exploració ha estat una constant a la nostra espècie.  Sempre ha format part fonamental de la nostra evolució, i sempre serà així mentre la imaginació i la curiositat continuï regint les nostres vides.

En l’antiguitat, i fins l’Edat Mitjana, el valor dels viatges d’exploració, provenia més dels seus resultats en riqueses materials o la possibilitat de dominar noves terres, que no pas per les seves aportacions a la ciència i el coneixement.

Va estar a partir de llavors quan es van fer molts viatges d’exploració amb fins científics, d’ampliació de coneixements i de prestigi pels imperis del moment, encara que poques vegades eren aliens a interessos relacionats amb el poder, la voluntat de conquesta o la capacitat militar.  Aquí tenim al Cristobal Colón, Juan Sebastían Elcano, Magallanes, Vasco de Gamma, Americo Vespuccio, James Cook, etcètera.

Als segles XIX i XX van entrar en escena amb força dos factors nous per l’exploració: el nacionalisme i l’ego personal.  El nou concepte d’exploració va activar una sèrie de curses per descobrir i plantar banderes a les zones encara verges del nostre planeta, enaltir l’orgull nacional al assolir els cims més alts, conquerir els pols o creuar deserts, sense preocupar-se massa per la utilitat dels assoliments.  Llavors, l’interès creixent dels mitjans d’informació i entreteniment va donar ales a una exaltació de la vanagloria, el sensacionalisme i la set de notorietat entre els propis exploradors.  A aquesta època pertanyen Livingstone, Admunsen, Scott, Shackleton, Mallory, Hillary, Messner, i un exèrcit de noms que es movien pel món descobrint i dibuixant els mapes que encara romanien en blanc.

L’exploració pura en quant a trepitjar nous territoris va arribar al seu zenit el 1969, quan l’Apolo 11 va allunitzar i l’astronauta Neil Armstrong va deixar la primera petjada humana a la Lluna; la darrera frontera assolida per l’home fins els nostres dies.

Des de llavors l’esperit explorador de la nostra geografia ha continuat, mantingut per alguns projectes científics i altres més o menys esportius, normalment patrocinats per marques comercials, amb un objectiu més de màrketing que de veritable exploració geogràfica.

Deixant de costat el tema de l’exploració espacial que, segons la meva manera de veure-ho, aviat inaugurarà una nova era gloriosa de l’exploració, la pregunta que ens hem de fer és per què explorem avui en dia?

Sembla que ja no hi ha territoris per descobrir, però l’exploració geogràfica encara no ha acabat, doncs les necessitats físiques de la població humana, la curiositat i les futures crisis globals, van impulsant la necessitat d’exploració, sigui de nous territoris, sigui al fons dels oceans, siguin zones encara remotes, siguin regions ja explorades però que estan en canvi permanent i necessiten redescobrir-se o reinterpretar-se.

El fet d’explorar no sempre significa descobrir nous mons, sinó que també pot suposar descobrir noves mirades sobre el nostre propi món.  I segurament aquesta seria la més gran i més necessària raó de ser de l’exploració moderna.  Una activitat que no tant sols pretengui conèixer noves realitats, aconseguir noves metes inèdites o superar reptes més esportius que de pura aventura, sinó que assumeixi la responsabilitat d’apropar la geografia i la natura a tots els ciutadans, educant i activant la seva consciència per promoure una actitud compromesa en el respecte i defensa dels entorns naturals.

En uns temps en que l’activitat humana està destruint de forma accelerada un patrimoni natural que s’ha desenvolupat durant milers i milions d’anys, els exploradors contemporanis haurien de constituir-se en uns veritables ambaixadors del planeta.  Motivats per diferents raons, ells viuen experiències molt intenses en llocs molt especials del món; i com a testimonis directes, la seva missió principal seria al final, posar en valor aquest actiu imprescindible per la humanitat, denunciant i aflorant les greus amenaces que l’envolten, i promovent accions concretes per frenar i revertir la situació.

Mai abans l’espècie humana havia tingut tanta capacitat per destruir o preservar la natura.  I depenent de les decisions i accions que realitzem, el nostre impacte serà tremendament negatiu o màgicament positiu.  Per avançar en la bona direcció necessitem a tota la societat, però sens cap mena de dubte, els exploradors han de situar-se a l’avantguarda d’aquest moviment massiu de canvi perquè aconseguim estar orgullosos de la nostra relació amb el planeta i de la nostra aportació per un futur millor.