Hem realitzat 170Km en 7 etapes, en total autosuficiència i amb temperatures entre -10 i -35ºC, remuntant tot el braç est del Llac del Gran Esclau, des del sud de Yellowknife (Gross Cap) fins a Lutsle K’e, començant el diumenge dia 11 i acabant el dissabte dia 17 de març.
Lutsle K’e és un enclavament situat en plena reserva del poble indígena Dene, a 240Km de la primera carretera o ciutat connectada, i només és accessible amb avioneta, amb moto de neu a l’hivern o amb barca a l’estiu.
Aquesta ha estat la primera de les expedicions àrtiques previstes en el projecte THE LAST ICE que fem juntament amb el Pepe Ivars i el Pako Crestas, i que ens portarà a creuar diversos llacs i zones oceàniques gelades dels diferents continents que limiten amb l’Àrtic, entre els que estan previstos el llac Onega (zona àrtica europea de Rússia), el llac Baikal (zona àrtica asiàtica de Rússia), i el Pol Nord.
Tota la travessa es va realitzar dins les reserves indígenes del poble Dene, als territoris del nord-oest de Canadà, sortint de la seva capital Yellowknife (concretament des de Gross Cap), per remuntar tot el braç est del llac i arribar fins Lutsle K’e, un dels punts més simbòlics per a aquesta tribu, que es troba totalment aïllada per transport terrestre de la resta de la civilització. Yellowknife és una de les regions habitades més fredes del planeta, juntament amb algunes regions de Siberia.
L’expedició es va desenvolupar en òptimes condicions de gel i climatologia, aconseguint culminar el projecte en el mínim de dies previst, que s’havia estimat entre 7 i 10 jornades. De fet, el temps que ens vam trobar va ser molt millor del que seria habitual en aquesta latitud per aquesta època de l’any, i només una de les jornades va presentar unes condicions extremes de fred i vent que van fer perillar la marxa normal i ens vam haver de refugiar a la tenda; però al final vàrem aconseguir completar-la en la seva totalitat, sense demorar gens la mitjana de quilòmetres diaris, que es situava entre els 20 i 30 per jornada. L’estat del gel en el llac era molt bo, sense massa neu que dificultés molt més la marxa. En els 7 dies només ens vam trobar cinc punts delicats en la formació del gel, amb línies de pressió importants que varen haver-se de superar desviant-se i escollint el pas adequat per no prendre riscos pel possible trencament del gel i el pas dels blocs acumulats en la línia de pressió.
La trajectòria individual de cadascun dels expedicionaris, unida a la nostra pròpia experiència com equip acumulada durant la travessa del mar Bàltic realitzada el 2017, van fer que el treball comú fos molt eficient tant en la compenetració personal, com en la preparació física i el material tècnic necessari utilitzat.
Cada jornada constava d’unes 9 hores de marxa amb unes 3 o 4 pauses per descansar i reposar energies. Les temperatures durant la marxa podien oscil·lar entre els -30ºC/-35ºC a primeres o darreres hores del dia, fins als -10ºC durant les hores centrals. La temperatura dins de la tenda durant la nit arribava fins als -20ºC, amb el que cal destacar que una de les parts més dures d’aquest tipus de travesses, és el viure totalment autònom i en una tenda, en condicions extremes i durant tants dies. En aquestes aventures és tant important el rendiment físic/esportiu, com el psicològic/mental, davant la duresa de les condicions i la monotonia de la marxa diària.
Aquests grans espais gairebé verges i molt remots aporten una visió molt especial de l’entorn natural, doncs un es sent realment humil davant tanta immensitat i tanta força de la natura, i no té més remei que adaptar-se i aprendre a gaudir del molt que li aporta i de quan especial és aquest territori, per compensar la duresa física i mental de l’aventura. Gaudir de nits amb el cel replet d’estels i aurores boreals amb total absència de qualsevol tipus de contaminació lumínica; estar dormint sobre el gel en punts on un sap que la fondària del llac arriba fins els 600 metres; escoltar el cruixir del gel sota el seu cap quan un està dormint amb l’orella enganxada al terra; o gaudir de vistes immenses en un lloc sense cap humà a centenars de quilòmetres a la rodona, són algunes de les sensacions úniques que un ha pogut experimentar en aquesta expedició.
A banda de la vessant més esportiva d’aquesta expedició, s’ha donat una oportunitat molt especial de conviure amb un dels pobles més ancestrals i remots de tot Nord Amèrica: els Dene. Hem compartit diferents visions del món i del seu propi hàbitat i sistema de vida dins de la mateixa comunitat: per un costat la dels habitants Dene a Yellowknife, més connectats a la civilització; i per l’altre, la dels que vivien en el remot enclavament de Lutsle K’e, a 240Km al nord oest de la capital i de qualsevol punt connectat per transport terrestre.
Amb ells vàrem poder discutir de com els afecta el Canvi Climàtic, el desenvolupament i els canvis accelerats de la societat occidental, en relació a un tipus de vida molt tradicional i arrelada a un territori molt verge però també molt vulnerable.
Clarament el Canvi Climàtic els suposa efectes directament observables en el seu dia a dia. Per ells no és una discussió teòrica, doncs veuen per exemple, com els afecta a la seva manera de transportar-se pel llac per desplaçar-se i connectar-se amb altres pobles o per caçar i pescar, ja que el llac tarda més en congelar-se, i hi ha un llarg interval de temps en el que no poden utilitzar ni les motos de neu ni les barques. També els afecta en la caça, doncs el seu principal objecte de caça i alimentació, el Caribú, s’ha anat desplaçant molt més al nord des dels anys 90 pels increments progressius de les temperatures mitjanes, complicant molt més un hàbit de vida clau per la seva subsistència.
Tot això els porta a ser molt vulnerables en quant a la seva organització social i la gestió del seu territori, doncs al tenir més dificultats en la gestió de la seva mobilitat i capacitat per aconseguir aliments en forma de caça i pesca, fa que siguin molt més dependents de la societat ja desenvolupada; i llavors entra en joc directament el desenvolupament ferotge en forma de companyies mineres que s’estan expandint pel territori per explotar la seva enorme riquesa en diferents minerals (especialment diamants), que fàcilment poden “comprar” el suport i la col·laboració dels Dene pel seu creixement, realitzant petites inversions a les seves comunitats.
En el documental que realitzarem d’aquesta expedició tractarem més àmpliament aquesta qüestió, però precisament el sentit d’aquesta aventura, a part de ser una experiència esportiva-aventurera molt especial, està connectat en fer conèixer la bellesa i singularitat d’aquests paratges tant purs, que a la vegada són tremendament vulnerables als problemes mediambientals i les conseqüències del propi desenvolupament del sistema occidental. El nostre modest propòsit és poder actuar d’ambaixadors dels territoris remots, perquè aquestes expedicions serveixin per poder reflexionar i divulgar una consciència de protecció davant aquests entorns naturals que formen part d’un equilibri clau per la biodiversitat i benestar mediambiental i social en aquest entorn concret i a tot el planeta.
En els propers mesos es publicarà el documental d’aquesta expedició i els temes socials i mediambientals relacionats, dirigit i produït per l’Íñigo Chalezquer amb la col·laboració en el guió i contingut de la Carolina Jara-Huergo.
La propera expedició del projecte “The Last Ice” es realitzarà a finals del mes de febrer de 2019, amb la travessa del llac Onega.
Gràcies a tots els que ens heu seguit i heu fet possible aquesta aventura, i sobre tot als nostres patrocinadors TERNUA, HELVETIA SEGUROS i VISTA OPTICA.
Deixeu un comentari