Resposta 5 del dossier “40 PREGUNTES CLAU PER ENTENDRE EL FUTUR DEL MÓN”, coordinat per mi per encàrrec del GRUPO Z de comunicació, on un expert en cada matèria respon a una qüestió sobre la tendència d’un tema. En aquest cas concret, aquesta qüestió la tracta JOAN GRIMALT:
El mar és un mitjà que ha tingut una pressió humana enorme, i actualment les dues grans amenaces pels oceans són la contaminació i l’acidificació de les aigües.
Malgrat la seva gran grandària i la seva capacitat d’assimilació de materials, el mar està molt contaminat. El nivell de mercuri i contaminants orgànics persistents en els organismes que es troben a la cadena tròfica (peixos i mamífers) és elevat.
Tant que en alguns mars, com a la Mediterrània, la concentració de mercuri en molts peixos és més alta que el marge recomanat per la Unió Europea com apte per al consum humà.
Això és un efecte relacionat amb les propietats de les aigües marines. Els contaminants són poc solubles en aigua i per això es troben associats a les partícules en suspensió i en el fons marí. Però això no evita que no s’incorporin a la cadena tròfica i, per tant, s’acumulin en els organismes vius. Com sabem, en aquests casos, els organismes situats en els graons més alts de la cadena tròfica són els que acumulen aquests compostos en nivells de concentració més alts. En els sistemes marins, els contaminants que químicament no són estables, s’eliminen de manera eficaç. No obstant això, el medi marí és un gran acumulador de contaminants que són resistents als processos d’oxidació i fotosíntesis, com el mercuri, els compostos organohalogenats o els plàstics.
L’evolució futura d’aquests contaminants dependrà del que fem els humans. El mercuri probablement anirà a més perquè prové essencialment de la combustió de carbó i petroli, que té aquest metall en una proporció important. El mateix passarà amb els plàstics si no es prenen mesures dràstiques i eficients per a limitar el seu ús i el descontrol dels residus cap al mar. En canvi, el descens significatiu de producció de policlorobifenils, DDT’s i altres compostos organoclorats, donarà lloc a una disminució de la concentració d’aquestes substàncies en les espècies marines.
Un altre aspecte que cal considerar és que el mar és un gran absorbent de CO2 de l’atmòsfera. Però el procés d’incorporació d’O2 al mar és molt ràpid, i tot i que encara no ha passat de forma significativa, hi ha el perill que augmenti excessivament l’acidificació de l’aigua i creï un greu problema per a les espècies marines i pels efectes que això tindria en l’espècie humana. Novament, per evitar-ho, cal augmentar la producció d’energia amb fonts renovables, i reduir dràsticament les emissions de CO2.
JOAN GRIMALT:Professor d’Investigació del Consell Superior d’Investigacions Científiques. Expert en química ambiental. Autor de 650 articles científics sobre el tema.
Deixeu un comentari