Córrer una marató, una triatló, un Iron Man, una cursa de muntanya o alguna d’aquestes variants tant populars (que a mi m’apassionen i formen part de la meva base esportiva, que consti) és una gran activitat, una forma de gaudir de l’entorn, d’aprendre a superar-se, de millorar i cuidar-se físicament, i de tenir una afició o passió potent; però em sap greu dir que això està xupat, és molt fàcil, i no té, ni de lluny, tant mèrit com sovint li atribuïm.

Fins i tot li concedim la condició de categoria d’activitats molt útils per la vida en general, i si bé és cert que aporten moltes coses bones, penso que estan molt distants del què de veritat importa com a lliçó de vida, i fins i tot poden arribar a confondre.

¿Què es necessita per poder córrer una Marató (o disciplines afins)?: Bàsicament esforç, perseverança, disciplina i saber patir.  Tots ells factors molt importants a la vida, però força fàcils d’aplicar, doncs només depenen d’un mateix.

A partir d’allà, per uns poquets euros a l’abast de gairebé tothom, un s’ho troba tot organitzat, amb la ruta marcada, aigües a cada control, metges per si passa alguna cosa, i molta gent animant i tractant-nos com uns veritables herois (pel simple fet de córrer).  I si es falla per algun motiu, el cost d’oportunitat és pràcticament nul, doncs només depèn de nosaltres el connectar-nos a internet i veure a quina altre cursa ens volem donar el següent intent, doncs n’hi ha un pilot de maratons o altres proves cada cap de setmana per tota la geografia.  I no patiu, que si us feu mal en un turmell, per exemple, sempre podeu desplaçar-vos al carrer del costat, i agafar un taxi que us portarà a casa o a l’hotel si no esteu a la vostra ciutat.

¿És això la vida?  Una cosa organitzada, plena de coixins per si caus, amb tot marcat, amb segones oportunitats i sense cap tipus de risc?

Em sembla que la vida professional, personal o emprenedora en qualsevol vessant, es podria comparar més a una aventura.

En qualsevol aventura una mica ambiciosa, l’esforç, la perseverança, la disciplina i el saber patir és un mínim indispensable.  Que a ningú se li acudeixi d’emprendre qualsevol expedició sense haver preparat al màxim el què depèn d’ell, o sigui, les seves capacitats.  Però a partir d’allà, cadascú és responsable de triar el rumb (no hi ha fletxes); s’ha de procurar els seus propis avituallaments; els ànims i la motivació li han de venir del seu propi convenciment i la força interior, perquè no trobarà massa gent que l’animi pel camí; i ha de saber que una vegada en marxa, el cost d’oportunitat és elevat, tant pel què ha sacrificat i deixat de fer, com perquè li costarà molt tornar a tenir una oportunitat com aquella.  Ah!… per cert, i si es fa mal a un peu, per molt que busqui, no trobarà un taxi que el porti a casa, doncs aquí hi ha sempre un risc que s’ha de saber gestionar.

La societat sembla entossudida en educar persones enfocades a fer maratons… fent-los-hi creure que si ells treballen molt, s’esforcen molt, estudien molt, i fan els deures de bon ciutadà, llavors ja es trobaran un circuit ple de senyals de direcció, seguretats, alternatives i bon acompanyament.  Això seria ideal (encara que molt avorrit, pensant-ho bé), però encara que es donen alguns episodis o temporades en que sembla que sigui així, no és la realitat del món en el que vivim.  I llavors passa que surten els estudiants molt ben preparats de la universitat amb no sé quants masters i parlant un munt d’idiomes i es sorprenen al veure que no hi ha l’autopista que els hi havien promès.  O els professionals amb molt bon currículum que es pensen que algú ha de tenir feina per ells només perquè són bons maratonians i s’ho han currat molt.

Senyores i senyors:  No hi ha cap autopista, no hi ha cap ruta marcada.  El futur és un mapa verge i sense indicar, incert, canviant i complex; però també apassionant i ple d’oportunitats.  Però hem d’entendre que això no és una marató a on només ens podem dedicar al que depèn de nosaltres mateixos, al què ens agrada, volem o sabem fer.  Per avançar a la vida necessitem adoptar una actitud més aventurera i entendre que, a banda de les nostres habilitats, de fer el què volem, sabem o ens agrada, hem de ser responsables de tota la resta: rumb, decisions clau, etapes, incertesa, gestió de riscos i cercar oportunitats.

Us desitjo una bona aventura vital!