• Sempre escoltar al metge i respectar els límits. Però no limitar-se a fer el bàsic o estàndard que recomana el doctor o la mútua. 

• Qualsevol ajuda és bona i ens hem de deixar assessorar. Però tampoc és tant complicat i podem fer moltíssim per nosaltres mateixos. 

• 4 nivells: acció del dia a dia, exercitar tot el cos, exercicis específics per la lesió i recuperació activa.

Dins del meu pla de recuperació per la greu fractura de Tíbia i Peroné, basat en 5 nivells (físic, nutrició, hidratació, micro-circulació i psicològic), em vaig comprometre a explicar amb una mica més de detall cada apartat.

Aquí va el de TREBALL FÍSIC:

Aquest és el més obvi, i el que la majoria de persones entén i, teòricament, aplica. És una part essencial de la recuperació, i requereix compromís i disciplina.

El problema és que, precisament perquè requereix esforç i dedicació, apart de cansament, paciència i dolor, moltíssima gent es dedica a esperar descansant, amb la convicció de que estar aturat va bé per la recuperació. I llavors segueix el pla de recuperació mínim del metge o de la mútua, alguns dies a la setmana, durant unes hores concretes. I massa vegades això va acompanyat de menjar més del compte, cosa que sumat al poc exercici, porta a augmentar de pes i perdre energia, i a dificultar o alentir més tot el procés.

El meu punt de partida és que tot és recuperació física. Des del minut 1, s’ha d’estar actiu i aprofitar qualsevol acció diària per exercitar-se i recuperar-se.  Lògicament s’ha d’escoltar el cos i donar-se espais de relaxació i descans, que és també molt important per la recuperació. Però el descans no ha de ser la base d’aquest temps de remuntada.

Sempre escoltant al traumatòleg i no superar certs límits, però també entenent que normalment els metges tendeixen a la màxima prudència i a un pla estàndard que vagi bé per a tothom, quan cada persona és diferent en capacitats, en base física, en voluntat i en motivació.

En el meu cas treballo aquests quatre apartats:

1. Acció en el dia a dia. No tenir mandra i espavilar-se al màxim a nivell físic en totes les accions de la vida normal.
2. Entrenar la resta: Continuar entrenant les parts del cos no afectades per la lesió. Si tinc la cama immobilitzada, res m’impedeix continuar exercitant la part superior, els abdominals, la pota bona, etc.
3. Exercicis específics per la part lesionada. I adaptats a cada moment. Primer recuperar la mobilitat i la confiança. I progressivament anar incorporant tant exercicis de recuperació com de força. En el meu cas estic preparant diverses pràctiques per activar el turmell i el genoll (no afectats per la lesió, però sí per la operació i la immobilització); i llavors començaré amb la natació, el Kayak, la bici estàtica, el gimnàs  per muscular específicament, el caminar i, progressivament, tot el què vegi que la cama em permeti fer.
4. Recuperació i activació passiva: dormir entre 7 i 9 hores, estiraments, fisioterapeuta, aplicació de gel o banys amb aigua molt freda, aplicació Indiba, etc.

Qualsevol ajuda és bona, però tampoc és tant complicat. Encara que utilitzem un entrenador, anem a un centre de recuperació o al fisioterapeuta, no hem de limitar-nos a aquesta part, i podem fer moltíssima feina per nosaltres mateixos. Així guanyarem intensitat, freqüència i qualitat de recuperació.

Descàrrec de responsabilitat: Aquesta és només la meva opinió, i jo no soc un professional de la salut o de la preparació física. Cadascú ha d’informar-se bé, saber quina és la seva condició física i el seu nivell de coneixement de qualsevol pràctica esportiva, i deixar-se assessorar per experts sempre que calgui.